3 juliol, 2019
LUCRÈCIA BORJA. Presentació de disc i conferència
Joan Francesc Mira i Casterà
La història dels Borja seria difícilment imaginable si no fóra real: una família valenciana que dóna dos papes i una dotzena de cardenals, que ocupa durant prop de mig segle el centre del poder de l’Església –que és el centre de la Roma i de l’Europa renaixentista–, que casa els fills en les més altes famílies regnants, que es converteix en protagonista de les lluites pel poder a Itàlia, … i que dóna origen a un cúmul d’infàmies com mai no han tornat a conèixer el pontificat i l’Església romana. I enmig de tot, Lucrècia, filla de papa, objecte de tractes nupcials i polítics, refinada, duquessa exemplar de Ferrara, protagonista i víctima d’una extensa llegenda.
ELS BORJA (2006). Cinema al Monestir
Presentació a càrreg d’Áurea Ortiz
Itàlia, segle XV. Roderic de Borja és un conspirador astut. Durant trenta anys ha escalat a l’Església Catòlica Romana i ara ha sigut triat Papa pels cardenals. No obstant això, Borja no té motius religiosos, és tot una qüestió de poder per a ell. Amb el seu poder papal inicia un regne de terror derrotant rivals, i una nova era comença per a la família Borja.
Els seus quatre fills són els seus principals titelles: La seua bella filla Lucrezia i passiu fill Jofré estrenyen aliances amb famílies rivals a través de matrimonis concertats. El mateix ocorre amb Juan, qui és també nomenat capità de l’exèrcit Vaticà. El primogènit, César, és nomenat cardenal. Ho detesta. Com a lluitador nat, es veu més adequat per al lloc assignat a Juan i va sentint-se progressivament insatisfet en el seu lloc i molest cap a la seua família.
4 juliol, 2019
Marenzio, madrigals
Qvinta Essençia
Molta gent sosté que la història està feta a base de revolucions, la Seconda Pratica és una d’elles i va tocar de ple a la música. La idea de reaccionar contra la tradició establida (Prima Pratica), de reprendre com a model la cultura clàssica (Grècia i Roma) i de crear una nova manera de fer música, va alterar i va agitar l’última part del segle XVI de forma decisiva i contundent. Com a conseqüència d’això va florir el concepte de Seconda Pratica, reflex d’una societat humanista que va enlairar en l’última etapa del Renaixement. Poetes, músics, pintors, pensadors… tots es van veure imbuïts en un corrent que tirava la vista arrere per a afermar les bases del seu pensament artístic en la cultura clàssica. Tal com ho defineix magníficament Bruce Haynes “Els humanistes que van inventar la Seconda Pratica al final del s. XVI estaven participant en una ona de pensament que va intentar quadrar la seua devoció per l’antiguitat confiant en els seus propis poders creatius”. Una música refinada per a un públic instruït en l’antiguitat clàssica.
El virtuosisme de la coloratura vocal i l’ornamentació, va redefinir la idea del “heroi” és a dir del virtuós, un músic dotat d’unes capacitats molt específiques que li convertien ràpidament en objecte de desig. El Concero delle dame di Ferrara és potser l’exemple que millor l’il·lustra. Aquest conjunt compost per tres de les cantants més excel·lents que mai va haver-hi en aqueixa època, reflectia fins a quins límits va arribar l’exigència en aquesta nova forma de cantar: Laura Peperara, Anna Guarinni i Livia d’Arc, van donar vida a la “música sereta” d’Alfons II Duc de Ferrara, unes partitures que solament a la mort del Duc, el món va poder conéixer i constatar el nivell “heroic” de refinament vocal al qual es va arribar i que indubtablement exerciria una poderosa influència en la música de Marenzio, Monteveri o Gesualdo. La Seconda Pratica va il·luminar com per art de màgia una cosa nova i tremendament avançada, que va obrir les portes a noves expressions artístiques i va servir en safata els fonaments del barroc.
Lucca Marenzio (1553-1599) s’enquadra en aquest corrent de pensament. Se’l considera com un dels polifonistas italians més destacats de el Renaixement, Marenzio manifesta un excel·lent nivell de l’ús de les textures, de la dramatització de les dissonàncies, de les tessitures vocals, de la perfecta adaptació del text, del virtuosisme controlat, totes elles característiques que Marenzio elabora amb una refinadíssima subtilesa. Els textos de Petrarca, Tasso, Sannazaro… eleven el seu significat com si es tractara d’un “teatre sonor”, construint un món idíl·lic en el qual la paraula dissenya cada personatge, cada idea, i la música el condueix a través del so.
Poques vegades en la història, poesia i música s’han combinat de forma tan perfecta. En el madrigal la música dramatitza el significat del text i aquest s’adapta a les inflexions i figures retòriques que la música li exigeix.
El concepte “L’harmonia és serva de la paraula” reflecteix aquesta espècie de afortunada aliança que s’estableix entre tots dos llenguatges.
Com no podria ser d’una altra forma, en aquesta experiència és fonamental conéixer el significat del text, en cas contrari estaríem perdent la meitat del missatge, per això el recitar els poemes abans almenys predisposa a l’oïdor davant el que esdevindrà, la màgia comença en el moment en el qual poesia i música es donen la mà i avancen a l’una, però d’aqueixa experiència poc més es pot escriure perquè excedeix considerablement els límits d’unes simples notes de text.
Intèrprets
Elia Casanova, soprano
Hugo Bolivar, alt
Albert Riera, tenor
Pablo Acosta, baríton
Estela Martínez, recitat
5 juliol, 2019
De Xàtiva a l’Orbe. Música i dansa del Renaixement valencià
ESQUIVEL dansa&música
Bones son les Paradetes pero así se han de ballar
revolletes y más revolletes
y así vienen a parar.
Villaviciosa. Baile “De los Sones” 1661.
No és necessari destacar l’hegemonia política, social i cultural de la Casa d’Aragó durant el segle XV en tot l’àmbit Mediterrani, ni la influència sobre les corts de Nàpols, Mallorca, València i territoris catalans independents de la Corona d’Aragó. La cultura valenciana, el màxim exponent de la qual va ser Alfons V “El Magnànim”, va deixar una empremta absolutament recognoscible en tota la geografia que va abastar més de tres segles.
Ja en el segle XVI, la presència de Carles de Habsburg i Aragó -nét de Ferran el Catòlic- va suposar un repulsiu per a la vida social de tots els regnes que va prendre sota la seua jurisdicció. Amb la seua arribada va començar una nova era per als fastos i festes que van arribar a suposar fins a un sisé del pressupost real.
La vida cortesana va gaudir de pluralitat cultural i això va quedar reflectit en el repertori coreomusical que ha arribat fins als nostres dies, bé a través de fonts manuscrites o impreses. Des de les Baixesdanses del mestre d’origen sicilià Guglielmo Ebreo, fins a les obres lúdiques del Manuscrit d’Escac, passant pel repertori propi de les corts de els territoris europeus sota la dinastia Habsburg, el ventall d’obres amb arrels mediterrànies que han perviscut reflecteix aquest moment de incessant experimentació en què les tres cultures que conviuen en la península ibèrica i itàlica, aporten varietat i colorit a un repertori que conjuga els refinaments oriental i europeu, sense per això perdre la frescor i energies pròpies del Mediterrani.
Esquivel Dansa&Música proposa un recorregut musical i coreutico per l’apassionant món de la dansa en les terres de la Corona d’Aragó, i les corts de València, Catalunya, Mallorca i Nàpols.
Ballarins
Yolanda Barrero
Rosario Torres
Peio Otano
Alberto Arcos
Músics
Pablo Gastaminza – violí i viola
Pepa Megina – flautes
Alberto Campanero – Viola de gamba
Juan Nieto – Vihuela i guitarra
María José Ruiz Mayordomo – percussió
6 juliol, 2019
GERMANIES.
Capella de Ministrers. Carles Magraner
Música i guerra han estat associades des de temps immemorial. La seua relació pot rastrejar-se des de senzills tocs de trompeta i atabal interpretats per músics militars en plena batalla per a infondre valor en els combatents, fins a les més elaborades peces compostes per a l’exaltació patriòtica, tals com marxes militars, himnes de victòria i odes cantades en festejos triomfals, danses i obres escèniques, entre altres. En l’àmbit religiós, l’impacte d’allò bèl·lic ha sigut igualment destacable, revestit sempre d’un to sacre i moralitzador. Ací està, si no, tot un imponent repertori d’ocasió per a les honres fúnebres (misses de Rèquiem), el cerimonial d’acció de gràcies (Te Deum, misses militars, etc.) i fins i tot l’expressiu repertori musical de Setmana Santa basat en el Llibre de Lamentacions de Jeremías, que narra el lloc i la destrucció de la ciutat de Jerusalem després d’haver caigut en mans de Nabucodonosor II (587 a. de C.).
Prenent com a eix la commemoració del V Centenari de la Rebel·lió de les Germanies, una revolta social contra la noblesa impulsada per les germanors gremials dels regnes de València i Mallorca entre 1519 i 1523, el programa proposat per Carles Magraner i Capella de Ministrers explora part del repertori de caràcter bèl·lic compost a l’Europa catòlica durant el “llarg” segle XVI. Mentre que algunes de les peces es vinculen amb campanyes militars de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (en els inicis del regnat dels quals va tindre lloc la revolta de les Germanies), unes altres constitueixen vertaderes “batalles” musicals que representen, per mitjà d’onomatopeies, abruptes canvis rítmics i aconseguits jocs de textura, els sons i el fragor de la guerra, simulant tocs de tambors, trets, fanfàrries i els típics crits de crida a les armes (“a l’arma”, “valents”, “foc”, “batalla”, “guerra”, “victòria”), quan no la cita a instruments musicals d’evident connotació bèl·lica.
Javier Marín López
Intèrprets
Èlia Casanova, soprano
Hugo Bolívar, contratenor
Albert Riera, tenor
Víctor Sordo, tenor
Jesús Navarro, tenor
Ignacio Pérez, tenor
Pablo Acosta, baríton
David Antich, flautes
Carles Magraner, viola da gamba
Lixania Fernández, viola da gamba
Jordi Comellas, viola da gamba
Leonardo Luckert, viola da gamba
Raquel Fernández, violone
Nuria Sanromà, cornetto
Silke Gwendolyn Schulze, xirimía
Elies Hernàndis, sacabutx
Álvaro Martínez, sacabutx
David García, sacabutx
Ovidi Giménez, baixó
Pau Ballester, percussió
Robert Cases, guitarra i tiorba
Sara Águeda, arpa
SOPAR DELS BORJA
El 6 de juliol vam gaudir al claustre del Monestir d’un sopar temàtic al voltant dels Borja amb música de l’època i poesia del Renaixement.
6-7 juliol, 2019
D’ATZUR I OR. El silenci dels àngels
Visites guiades
Aquesta exposició permanent s’executa a propòsit de la troballa el juliol de 2004 de les pintures renaixentistes de la Capella Major de la Catedral de València. No va ser una troballa casual lloc que ja es coneixia la seua existència però va anar el resultat d’una cerca, estudi i recerca a través de la documentació conservada. Amb aquesta mostra es pretén una posada en valor no solament de l’esplendor d’aquests frescs, sinó d’una època i del treball de recuperació del nostre patrimoni.
Exposició produïda per Generalitat Valenciana
Amb la col·laboració de l’Institut Valencià de Cultura i Direcció General del Patrimoni Cultural
Coordinació de Fundació Cultural CdM
7 juliol, 2019
L’ARPA DEL REI DAVID. En els ulls del Renaixement
Sara Águeda
Ressenyen els documents històrics que el naixement del rei David va poder ser al voltant de l’any 1040 abans de Crist. De grans qualitats, el rei David podria haver sigut un gran humanista del Renaixement per la seua àmplia cultura polivalent, va ser guerrer, poeta, pastor i músic. El rei David, rei de de Israel, vencedor de Goliat, va viure una vida intensa plena de vicissituds, va ser odiat pel seu germà Saul, estimat pel poble d’Israel, embolicat en una història d’amor amb Betsabé i va patir la mort del seu fill Absalón. Al seu llarg regnat, de més de 40 anys, li va succeir per herència dinàstica, el seu fill Salomón. Per tot això, el Rei David és sens dubte una de les figures més atractives de la història.
El seu bon fer li va valdre l’admiració de tres religions, el judaisme, el cristianisme i l’islam.
La figura del Rei David ha inspirat nombroses representacions artístiques, des del seu naixement fins als nostres dies, es troba en frisos, escultures, mosaics, pintures des de manuscrits miniados grecobizantinos del segle X, passant per Caravaggio, Donatello, Miguel Ángel, Rembrandt, Bernini… fins a l’escultura de Ashiam Shoshani en el Segle XX.
En l’àmbit musical podem gaudir de moltíssimes referències i obres compostes entorn al Rei David, des de Josquin Desprez, passant per Alonso Mudarra, les sonates biblicas de Kuhnau o el gran oratori de Saul de Haendel entre tants.
L’atribut musical del Rei David és, sens dubte, l’arpa, i ací està la raó de ser d’aquest fantàstic viatge musical que us oferisc.
Inspirada en l’obra de Trista sobre el Rei de David, d’Alonso Mudarra, m’he permés descriure la personalitat i narrar la vida intensa del Profeta, imaginant com seria als ulls del Renaixement amb l’arpa de dos ordres, un dels instruments de més rellevància en la península Ibèrica des de mitjan Segle XVI.
Festival Renaixement 